L’adolescència és temps de conflicte intern entre dues aigües.

En l’adolescència apareixen els estils propis amb més intensitat.
L’adolescència és un terme creat des de les necessitats socials de posar un nom al temps des de la pubertat fins d’edat adulta, que pot variar en cada persona, però pot anar des dels 12 als 19 anys.

És temps de conflicte intern entre dues aigües, el confort de la infantesa i la proximitat dels pares i el salt cap al desconegut però ple d’aventures per descobrir, a ser possible lluny dels pares.

Aquí entraria les relacions entre iguals, i les situacions que es produeixen, els amics, les amigues, que pensen, com es comporten, que esperen vinculat amb món que els envolta, les modes, la tecnologia i com els hi afecta.

El grup de semblants on convergeixen i divergeixen, hi ha moviment de relacions, en un inici es cerca la seguretat del vincle però amb el temps la seva variabilitat els inquieta.

Apareix la necessitat de cercar uns espais d’intimitat, de crear llocs pel que és personal i íntim, lliure de la tutela dels pares, fora del control parental.

Conflictes generacionals

Necessàriament cal que hi hagi conflictes generacionals, perquè son temps de canvis i transformacions que generen oportunitats noves.

La novetat i la incertesa amb la influència del context, de l’època en la qual els ha tocat viure, on les tecnologies marquen un estil diferent en la producció dels vincles, sovint són difícils de manejar

L’adolescent es planteja nous models de relació, separant-se dels propis models provinents dels pares.

La inclusió a la vida diària de les noves tecnologies planteja reptes, pot servir per monitoritzar, per controlar, per vigilar….. per estar “al cas” i saber “on són”… Però, com ho reben els fills? Accepten, rebutgen, es connecten, desconnecten…. com treballem el respecte a la intimitat? I confeccionem la confiança cap a l’altre?

Els fills necessiten límits per saber quin és el seu espai de seguretat, també intentaran o franquejaran aquests espais fronterers. Però els pares cal que pensin en quins límits tenen, com intervenir per afavorir la separació, els fills poden mostrar-se sense cap vel, com cal mirar-los? Millor de gairell, ni anar pel davant, ni per darrere empenyent-los, al seu costat és necessari.

El text de Joan Barril, del llibre Condició de pare. Editorial la Campana, 1997 ed. Ens ha servit de referent en les nostres converses i reflexions.

“Si la vida fos un circ el pare seria com aquell animador que, al bell mig de la pista, va anunciant als espectadors allò de “més difícil encara”!!!

“El temps ha passat volant i ja som davant una petita bicicleta de dues rodes. El nen o la nena van aferrats al manillar i les seves mans semblen les urpes d’un ocell agafat al trapezi. El pare, sempre unes passes més enrere, anima a vèncer, les silencioses i temibles lleis de la gravetat…”

…..”Ser pare és voler i doldre. Ens agradaria tenir els fills sempre a prop en constant equilibri, però al mateix temps els empenyem perquè vagin més lluny amb l’esforç de la seva pròpia velocitat, que ja mai més no serà la nostra……..”

El risc de ser amics dels fills

No s’està al mateix nivell i cal pensar com s’escolta i es parla als fills, ja que les paraules tenen efectes i els actes, conseqüències.

La relació amb els fills cal que sigui asimètrica, ser amics d’aquests comporta riscos.

Repensar la posició respecte als fills permet trobar altres solucions als conflictes, a les paraules pujades de to, a la inhibició, als actes juvenils a vegades desproporcionats.

Pensant en les diferents realitats familiars

Les diversitats familiars, la crisi de la família tradicional, posa en qüestió aquesta primera institució de tots nosaltres.

Però s’obren noves perspectives i noves maneres de fer.

L’escolta als fills

Escoltar diríem que suposa prestar atenció particular caracteritzada per una disposició i actitud favorable perquè l’altre parli amb confiança

Requereix l’escolta de la voluntat, el desig i a vegades de deixar de banda els prejudicis, i les intencions de mostrar-se en el lloc del saber.

Se’ls escolta quan venen amb un problema?, un tema a decidir?, unes relacions conflictives?

Com escoltar davant la manca de paraules?

Sabent que en l’adolescència el discurs canvia, fins ara el nen o la nena ha estat depositari de les paraules dels pares ara això canvia, l’objecte d’interès és un altre.

L’essencial de la comunicació, el que es posa en joc, cal saber-ho, des de la posició dels pares la reflexió ens porta al que he estat jo (els valors i vivències dels pares), al que ets per mi (quin lloc té el fill o la filla en el desig de la mare i el pare), del que sóc per a tu (que en pensen els fills dels pares).

Es creuen els desitjos, les expectatives, les il·lusions d’uns i altres en els vincles a construir que estan en continu canvi.

Esperem que aquestes notes us ajudin a comprendre quelcom més de la important tasca d’educar i ens permeteu acompanyar-vos.

Marta Cequiel Corbatera

Psicòloga. Galileu Innova